Tres sentències del Tribunal Suprem de data 15 de juliol han anul·lat els articles 11, 18, 38.1.a, 38.2 i 123.2 del Reglament de desenvolupament de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal (RLOPD) i eleven qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees sobre part del contingut de l’article 10 d’aquest mateix Reglament.

Aquí llegireu una breu referència i trobareu el text d’aquestes tres sentències de les quals únicament voldria ara destacar l’excel·lent notícia de l’anul·lació de l’article 18:

Article 18. Acreditació del compliment del deure d’informació
1. El deure d’informació a què es refereix l’article 5 de la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, s’ha de portar a terme a través d’un mitjà que permeti acreditar-ne el compliment, i s’ha de conservar mentre persisteixi el tractament de les dades de l’afectat.
2. El responsable del fitxer o tractament ha de conservar el suport en què consti el compliment del deure d’informar. Per a l’emmagatzematge dels suports, el responsable del fitxer o tractament pot utilitzar mitjans informàtics o telemàtics. En particular pot escanejar la documentació en suport de paper, sempre que es garanteixi que en l’esmentada automatització no s’ha produït cap alteració dels suports originals.

L’article 5 LOPD obliga a informar, en el moment d’obtenir dades, de l’existència d’un fitxer, de la finalitat de la recollida, de la possibilitat d’exercir els drets d’accés i els altres reconeguts per la Llei, etc. El Reglament de la Llei va afegir l’obligació d’acreditar documentalment que s’havia informat i de conservar aquest document que ho acreditava. Aquestes obligacions han estat considerades ara pel Suprem com obligacions addicionals introduïdes pel Reglament al marge de la Llei, motiu pel qual han de ser anul·lades.

És una bona notícia el fet que es torni així a la llibertat de forma en el procediment d’informar que derivava de l’art. 5 LOPD. Ara torna a ser suficient, com abans del 19 d’abril de 2008 (data d’entrada en vigor del Reglament LOPD) demostrar que s’informa del que demana l’article 5 amb textos llegibles en el moment de proporcionar les dades o seguint un protocol específic quan s’obtenen verbalment. És en aquest darrer cas, quan les dades s’obtenen verbalment, que el compliment de l’article 18 del Reglament (ara anul·lat) es feia més difícil.  Tinguem present que la recollida de dades de forma verbal, o sigui sense utilització de formularis, és segurament la forma més habitual d’obtenir-les. Complir el Reglament abocava a dues úniques opcions: utilitzar formularis i fer-los omplir i signar d’alguna manera a l’usuari (més temps, més recursos i una certa “dramatització” de la qüestió com cada cop es fa signar un document), o enregistrar la informació donada verbalment. Tot plegat clarament excessiu i desproporcionat en la immensa majoria de casos, atès que això era exigible en qualsevol cas, per exemple en el moment de donar l’adreça electrònica per a ser incorporat a un mailing informatiu.

En el cas de les dades que s’obtenen verbalment, telefònicament per exemple, es produïa la paradoxa que el responsable del fitxer havia d’enregistrar la conversa, informar de que això es feia (l’enregistrament) i conservar aquest enregistrament, de manera que això provocava un efecte contrari als principis de la Llei: s’incrementava innecessàriament el nombre de dades tractades (la veu de l’afectat) que passaven a un altre suport (l’enregistrament) que s’havia de protegir degudament, determinar els accessos possibles, efectuar-ne còpies de seguretat…

Per tot plegat és bona notícia que ara el Suprem ens alliberi de tanta despesa i càrrega de feina, anul·lant aquesta al meu entendre excessiva i desproporcionada exigència. Moltes empreses i administracions que volen actuar d’acord amb la Llei respiraran tranquil·les.

Protecció de dades Protecció de dades

Deia Zapatero l’altre dia al Congrés dels Diputats que els anuncis sobre prostitució que apareixen a la premsa generalista s’haurien de prohibir.

Noti’s que la frase no és “ho prohibiré” ni “treballaré perquè es prohibeixi”, de manera que probablement tot plegat quedi en res i l’Estat Espanyol segueixi essent l’únic del seu entorn que admet que en qualsevol publicació, en qualsevol, pugui aparèixer aquesta classe de publicitat. Només “Público” i “20 minutos”, d’entre els que més tiren, han renunciat als ingressos provinents d’aquesta publicitat que tan atempta contra la dignitat de la meitat de la humanitat, està relacionada amb el comerç d’éssers humans, amb l’activitat de màfies i l’esclavitud de moltes dones.

Contra aquesta tímida frase d’en Zapatero des de la premsa que publica els anuncis s’han donat dos arguments:

• Seria una prohibició hipòcrita perquè no va a l’arrel del problema
• La premsa no pot suportar perdre ara aquesta font d’ingressos

La primera resposta és ben decebedora perquè que no es vagi a l’arrel de la qüestió no vol dir que la mesura per ella mateixa no sigui bona, cosa que els editors de diaris no es molesten en pensar. Sobre la segona resposta, o sigui que “ara” no es puguin permetre renunciar-hi, és absolutament amoral i a més obliga a preguntar per què no ho van fer abans.

Prestigiosos diaris que prediquen en les seves editorials els més alts valors democràtics i els drets humans es tapen el nas amb una mà i paren l’altra per cobrar l’import dels anuncis que, analitzats amb un mínim d’exigència i rigor, incompleixen la normativa sobre publicitat, la qual adverteix que és ilícita aquella que  “atente contra la dignidad de la persona o vulnere los valores y derechos reconocidos en la Constitución”, cas entre els que segons la norma s’han d’incloure “los anuncios que presenten a las mujeres de forma vejatoria o discriminatoria” (Llei 34/1988 general de publicitat, art. 3).

Està vist que algunes lleis estan fetes per no ser aplicades, com tampoc s’aplicarà la previsió de la nova Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, que fa poques setmanes aprovava el Parlament de Catalunya. Diu aquest nou text (art. 62) que les publicacions amb contingut:

… que inciten a la violència, a activitats delictives o a qualsevol mena de discriminació o que tenen un contingut pornogràfic, o qualsevol altre que sigui perjudicial per al desenvolupament de la personalitat dels infants i els adolescents, no poden ésser ofertes ni exposades de manera que restin lliurement a l’abast d’aquests

Belles frases i belles proclames sobre la dignitat de la persona les que llegim en els preàmbuls i en els articles de les lleis, i encara més les que escriuen els editorialistes dels diaris. Mentrestant un nombre indeterminat de persones seguiran essent explotades contra la seva voluntat ben a la vora de casa nostre, i entre tots (no fos cas que ens acusin de puritans) tolerarem que, a més, se’n pugui fer publicitat.

Mitjans de comunicació, Publicitat Publicitat

Dibuixar el mapa del món. Segueixo des dels seu naixement l’Open street map, l’apassionant projecte col·laboratiu promogut per una fundació britànica de dibuixar un mapa del món. Dibuixar el mapa del món? Però no ho tenim més o menys això? Els prop de 200.000 col·laboradors que van donant forma al projecte es proposen, i estan aconseguint, dibuixar un mapa que sigui de tota la comunitat, o sigui no afectat o condicionat per drets de propietat intel·lectual, amb la intenció de crear una font d’informació oberta a qualsevol ús. Un mapa per a tots i de tots, aquesta seria la diferència amb altres mapes ja existents i que s’han convertit en llocs de referència i consulta obligada per a tothom. El de Google, per exemple, que de fet pertany a aquesta simpàtica companyia privada, que és simpàtica i moderna però privada. Google mateix ens recorda que els drets del seu mapa li corresponen, tot i que recorren a la col·laboració dels usuaris, i per això hi exhibeix la C encerclada que recorda que té els drets reservats.

Open Street Map (aquí un resum de la seva història) és l’intent, cada cop més fet realitat, de crear un mapa lliure i obert a tots els usos. La informació geogràfica és avui fonamental tant amb finalitats comercials i de negoci, com de lleure o en qualsevol aspecte de la vida quotidiana, especialment si la lliguem amb l’ús d’un GPS. D’aquí la importància de poder disposar de fonts d’informació el més obertes possible i no condicionades per drets de tercers.

Els promotors d’aquest fantàstic projecte es van reunir ara fa pocs dies a Girona, precisament, en la seva conferència anual A l’State of the Map 2010 van analitzar l’estat del projecte que, sempre és oportú recordar-ho, és obert a totes les aportacions i col·laboracions. Al diari EL PUNT d’ahir em van publicar una breu referència a aquesta reunió.

Un dels molts aspectes interessants que planteja l’Open Street Map (per cert, per què no Open World Map?), és el del tipus de llicència que vol utilitzar per a difondre els seus continguts. En l’actualitat el mapa està llicenciat en base a Creative Commons reconeixement d’autoria – compartir igual, però els promotors exploren la possibilitat d’una nova llicència denominada creada expressament amb el nom d’Open Database License – ODbL (llicència de base de dades oberta) que s’adapti millor a una creació tan dinàmica i complexe com és aquesta i que de ben segur es podria utilitzar en altres iniciatives de la mateixa naturalesa (més informació sobre aquesta qüestió  la trobareu en aquest enllaç).

En definitiva, un projecte que per molts motius val la pena de seguir i, si es disposa d’una mica de temps, amb el que val la pena col·laborar com ja estan fent prop de 200.000 persones de tot el món.

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual

La setmana passada la Comissió Europea va difondre el seu informe anual sobre com accedeixen els ciutadans als seus documents, una mena de radiografia que reflecteix periòdicament els esforços que fan les insttitucions comunitàries per acostar-se als ciutadans essent més transparents. La burocràcia europea s’esforça en ser més transparent i accessible, modificant i polint constantment la normativa i els procediments, activitat i esforços que contrasten amb l’apatia o indiferència dels legisladors estatal i autonòmic.

Tot i que el portal de la UE no és un exemple a seguir en matèria d’usabilitat, almenys en matèria de comunicació dels documents s’ha creat un espai des del qual s’accedeix als diferents registres i recursos d’informació. Aquestes millores han de contribuir a incrementar les consultes dels documents que, tal i com recull l’informe corresponent a 2009, segueix essent més aviat discreta.

De la lectura de l’informe en destaquem algunes conclusions:

• Les consultes no s’incrementen sinó que es mantenen estables.
• Els més interessats en l’accés són els lobbys i els experts, bufets d’advocats i ONGs que resideixen a Brussel·les.
• Les consultes provinents del món acadèmic (amb finalitats de recerca) són encara molt importants (21 %) però van en retrocés.
• Els temes o matèries que motiven més consultes són, per nombre de sol·licituds, el medi ambient, l’energia i els transports, la justícia, els drets i la seguretat, els temes de mercat interior i competència.
• En prop del 85% dels casos es va donar accés a tota la documentació sol·licitada; en prop d’un 5 % es va donar accés parcial; en el 10 % restant es va denegar l’accés.

I una conclusió final que agradarà als arxivers i gestors documentals que puguin llegir aquesta entrada. La pròpia Comissió considera imprescindible millorar la gestió dels documents i indica que cal

aproximar gradualmente las herramientas de búsqueda de las instituciones (en este contexto, podrían examinarse la aptitud y la viabilidad de un método de clasificación común para los documentos, con el objetivo de crear una función de búsqueda común)

O sigui, la classificació dels documents i un sistema de gestió documental únic, com a base per a millorar la transparència i l’accessibilitat, tal i com sempre proposen els arxivers a qui la pràctica els dóna, un cop més, la raó.

Accés a la informació, Informació pública Dret d'accés

Per Taber http://taberbain.com

S’incrementen aquests dies les consultes al despatx sobre usos de les dades del cens electoral, pel fet que passat l’estiu ens encararem a les eleccions al Parlament i tot plegat es comença a moure. En tres ocasions ens han formulat la curiosa, i interessant (i una mica inquietant), pregunta que figura com a títol d’aquest post: “Poden els interventors que estan a la mesa trucar als que no han vingut encara a votar i animar-los a fer-ho abans no tanqui la mesa?”. El tema que es planteja és saber si és lícit que els interventors representants dels partits polítics d’una mesa electoral, que durant la jornada electoral han anat “puntejant” la seva llista, utilitzin aquesta informació i ja cap a darrera hora, abans de que es tanquin les urnes, truquin als electors afins al seu partit que no havien anat a votar, per animar-los a fer-ho. Això pot passar especialment en municipis petits i es tracta d’una utilització del cens electoral sobre la que ja havia hagut de pensar anteriorment i en relació a la qual em permeto fer un comentari, advertint que és únicament una opinió personal.

Un repàs a la Llei Orgànica del Règim Electoral General permet constatar que en tot moment parla de la utilització del cens electoral de forma molt oberta, sense precisar-ne del tot els usos. Diu en el seu art. 41 que

5. Los representantes de cada candidatura podrán obtener el día siguiente a la proclamación de candidaturas una copia del censo del distrito correspondiente, ordenado por mesas, en soporte apto para su tratamiento informático, que podrá ser utilizado exclusivamente para los fines previstos en la presente ley.

En principi, per tant, qualsevol utilització del cens que coincideixi amb les finalitats de vetllar per la correcció de les eleccions, per exemple verificar que un elector no vota dues vegades, seria correcte. Això permet la pràctica de “puntejar” la llista que cada interventor té. Cap problema per anar fent aquestes marques que els han d’ajudar a fer la seva feina.

Una altra cosa ben diferent és la qüestió de la trucada telefònica animant a anar a votar. Encara que es truqui a un amic, a un parent o a un militant o simpatitzant, està clar que la trucada neix a partir de la informació obtinguda en l’exercici d’una funció determinada i a partir de la llista del cens a la que l’interventor ha tingut accés per a la finalitat ja indicada de control i verificació de la correcció del procés. L’interventor que truca als quasi-absentistes no actua com a tal sinó simplement com a militant o simpatitzant d’un partit, confonent dos papers que no es poden confondre o barrejar.

No he trobat cap denúncia o cas analitzat per les agències de protecció de dades però és evident que l’interventor que truca incompleix el principi de finalitat de l’article 4 LOPD i 8 del Reglament de la Llei: les dades personals només es poden tractar per a les finalitats que en van justificar la recollida i tractament.

En definitiva, si l’interventor té el cens per a vetllar per la legalitat del procés, no el pot utilitzar a interès del partit. Incompliment de la normativa electoral i del principi de finalitat exigit per la normativa de protecció de dades. Intervenir sí. Trucades no.

Protecció de dades Eleccions, Protecció de dades

Les intervencions dels ponets de les Jornades d’Accés a la Informació Pública organitzades pel Síndic de Greuges i a la que ens referíem en una entrada anterior d’aquest blog, ara es poden consultar a la web del Síndic des d’aquest enllaç.

A la sessió del matí del primer dia vaig tenir ocasió d’intervenir parlant de la normativa catalana, al costat d’Emilio Guichot (normativa estatal) i Helen Darbshire (referències al dret comparat). Podeu veure aquesta sessió anant directament a aquest enllaç.

Accés a la informació Dret d'accés

Acompanyo a una persona a un Centre d’Assistència Primària. El tracte és molt correcte, el local en bones condicions i el personal molt professional. Per això sorprèn tant trobar en el vestíbul la imatge que reprodueixo aquí. A la vista de tothom, sense estar tancades i a l’abast de qualsevol persona que treballi en el centre queden les històries clíniques que es veuen a la prestatgeria. Teòricament haurien d’estar custodiades en un local específic dotat amb sistema de tancament, de manera que es pugués controlar l’accés. Les dades de la història clínica són, no cal dir-ho, de les que més mereixerien ser custodiades amb garanties.

“Agafi el seu torn” diu el rètol, i gairebé en podríem afegir un altre que indiqués “Agafi la seva història clínica”.

Intimitat honor imatge, Protecció de dades Intimitat honor imatge, Protecció de dades

Cada mes de juny, mentre preparo els exàmens de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents (UAB), me n’adono de com seria d’interessant que els alumnes els poguessin realitzar amb els seus ordinadors portàtils, sempre que no servissin per a utilitzar eines de missatgeria instantània que els permetessin connectar amb “col·laboradors externs”, és clar. Els exàmens han de servir per a repassar, fer pensar i treballar els temes, amb totala informació a la mà, com passa a la pràctica professional. Aquest és el sentit que intento tinguin els de les assignatures Dret i règim jurídic dels documents i Règim jurídic d’accés als documents i les dades.

Mentre això no s’acabi de regular hi ha alumnes que, a falta de poder recórrer a bones bases de dades automatitzades, en creen de manuals per accedir el més ràpidament possible a la informació. És el cas dels materials que m’acaba d’ensenyar en Matteo Manfredi un estudiant italià que m’ha deixat fer la fotografia que es veu al començament i que, mentre escric aquest post, està fent el seu examen de Dret i règim jurídic dels documents a pocs metres. Sobre els materials que s’ha baixat del campus virtual de la UAB, imprès i anotat, ha creat uns índexs plens de resums i referències, jugant amb els colors. Espero que el seu mètode funcioni. En certa manera es pot dir que en Matteo ha elaborat una petita base de dades que obtindria protecció en base al dret sui generis (art. 133 a 137 de la Llei de propoeitat intel·lectual). Aquesta pregunta, per cert, no surt a l’examen que està fent ara.

Sobre els post – it que ha utilitzat és evident que els senyors de 3M poden estar ben contents. Per això té raó en Matteo en això que diu a sota.

Curiositats

De la llista d’interessants projectes de lleis en tràmit al Parlament a la que fèiem referència en una entradaanterior d’aquest blog, toca ara parlar de la Llei de modificació del tractament de la història clínica. El Butlletí Oficial del Parlament ha publicat ja el text de la norma aprovada en el Ple del passat 26 de maig. Es tracta d’una modificació de la Llei de l’any 2000 que actualitza la regulació de la història clínica. Els aspectes més destacables són:

• S’aclareix que les obligacions en matèria de conservació de la història clínica ho són per les generades per centres sanitaris i per les de les consultes titularitat de professionals que exerceixen la professió de forma lliure.
• Es modifica el termini mínim de conservació de la història clínica que passa de ser de vint anys després de la mort del pacient, pauta que era difícil d’aplicar perquè aquesta informació sovint es desconeixia, a 15 anys a comptar “de la data d’alta de cada procés assistencial” pel què fa als documents més substancials de la història. Al meu entendre hauria estat millor expressar-ho amb la fórmula “data d’alta del darrer procés assistencial” que peremtria un còmput no tan subjecte a interpretacions.
• S’aclareix que les obligacions de custòdia, accessibilitat i confidencialitat s’han de garantir també en cas de tancament de centres i serveis sanitaris, fet que es deduïa de la norma en el redactat de l’any 2000 però que no s’hi expressava de forma explícita.
• Es busca, amb referències en diferents punts del nou articulat, l’encaix i coordinació amb la normativa de protecció de dades.
• Es crea una Comissió tècnica en matèria de documentació clínica que haurà d’anar establint criteris tècnics en el tractament de les històries clíniques.

Es millora, s’aclareix i es precisa el tractament que s’ha de donar a la història clínica. Hauria estat oportú aprofitar per introduir una referència a les obligacions d’informació i consentiment per al tractament de dades de caràcter personal contemplats en els articles 5 i 6 de la LOPD, en la línia de coordinar-se amb aquesta normativa de tanta incidència en el cas dels centres i serveis assistencials. És evident que a la Comissió tècnica no li faltarà feina. Per si en volen apuntar una a la llista suggeriria que es dictessin instruccions sobre l’externalització dels serveis de custòdia i sobre la modulació o la determinació dels graus d’accés a la història clínica per part del personal no sanitari, de suport administratiu o auxiliar.

En relació als suport on figura la informació s’estableixen pautes per a garantir la perdurabilitat, autenticitat, inalterabilitat i confidencialitat.

Arxius, Intimitat honor imatge Arxius, Intimitat honor imatge

Ara fa prop d’un any comentava aquí mateix la previsió que figurava a l’aleshores avantprojecte de la Llei de la ciència de fer accessible, de forma oberta, la producció científica finançada amb recursos públics. Es tracta d’una qüestió de gran importància especialment per al sector de les universitats i dels organismes de recerca, i que afecta al personal investigador, a les institucions per les que treballen, als editors de revistes científiques i a les biblioteques o serveis responsables de difondre els treballs de recerca. L’accés obert a les publicacions científiques pot topar, de fet topa, amb els criteris o interessos dels editors de moltes revistes, interessos absolutament legítims, com també és ben legítim proposar que quedi en accés obert tot treball de recerca finançat des dels pressupostos públics. En aquest terreny entra de forma decidida l’ara ja projecte de Llei de la ciència, la tecnologia i la innovació que divendres passat es publicava al Boletín de las Cortes com a inici del seu tràmit parlamentari.

L’article que interessa comentar és l’actual 36 Difusión en acceso abierto, que ha experimentat diferents canvis des del redactat del primer esborrany. El redactat actual és:

1. Los agentes del Sistema Español de Ciencia y Tecnología impulsarán el desarrollo de repositorios, propios o compartidos, de acceso abierto a las publicaciones de su personal de investigación.
2. El personal de investigación cuya actividad investigadora esté financiada íntegramente con fondos de los Presupuestos Generales del Estado hará pública una versión digital de la versión final de los contenidos que le hayan sido aceptados para publicación en publicaciones de investigación seriadas o periódicas, tan pronto como resulte posible, pero no más tarde de doce meses después de la fecha oficial de publicación.
3. La versión electrónica se hará pública en repositorios de acceso abierto reconocidos en el campo de conocimiento en el que se ha desarrollado la investigación, o en repositorios institucionales de acceso abierto.
4. La versión electrónica pública podrá ser empleada por las Administraciones Públicas en sus procesos de evaluación.
5. El Ministerio de Ciencia e Innovación facilitará el acceso centralizado a los repositorios, y su conexión con iniciativas similares nacionales e internacionales.
6. Lo anterior se entiende sin perjuicio de los acuerdos en virtud de los cuales se hayan podido atribuir o transferir a terceros los derechos sobre las publicaciones, y no será de aplicación cuando los derechos sobre los resultados de la actividad de investigación, desarrollo e innovación sean susceptibles de protección.

Si la Llei s’aprovés en aquests termes es faria un pas endavant molt important en les polítiques de foment a l’accés obert. L’accés, segons el projecte de Llei, s’ha de fer possible màxim dotze mesos (sis mesos en una versió anterior) després de la publicació en qualsevol revista i serà així sense perjudici dels drets adquirits per l’editor que, en conseqüència, només podran ser exclusius durant un termini màxim d’1 any. D’aquesta obligació de posar en accés obert en quedarien al marge els treballs que no hagin estat finançats íntegrament pels pressupostos públics (per exemple en base a convenis amb empreses o altres ens privats) ni els “susceptibles de protección” (final punt 6). En aquest punt el redactat ha perdut claredat i qualitat en relació a versions anteriors que indicaven que no hi hauria protecció quan els treballs “se encuentren protegidos por un título de propiedad industrial”, molt més precís i aclaridor que aquest misteriós “susceptibles de protección”.

En el redactat actual apareix també com a novetat la funció del Ministerio de Ciencia e Innovación que haurà de facilitar “el acceso centralizado a los repositorios” (5), molt en línia amb la constant assignació de protagonisme i funcions a favor de l’administració central tan freqüent des de fa temps en moltes iniciatives legals.

En qualsevol cas esperem que el redactat actual es mantingui almenys en els aspectes més fonamentals i finalment arribi aquest impuls a les polítiques d’accés obert a la creació científica.

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual